1. |
La cosa o nosaltres
03:41
|
|||
|
La cosa: una meitat del món condemnada a produir-ne totes les versions imaginables i l'altra, a cobrir cada pam de terra, pell i ànima amb ella. Ella, que en etern estat de promesa reparteix misèria i buidors a tort i a dret, és la matèria que s'empassa tota l'energia; l'usurpadora de totes les raons de ser i de l'ésser. La guerra com a festa i a l'inrevés. La cosa, tan nostra com nosaltres ho som d'ella, acabarà disputant als nostres ossos el lloc que els pertany a les fosses del futur.
Ronya dels segles,
nascuda fina,
impol·luta i verge
com mandarina,
conquereix marges,
rius, sèquies, cases,
silent i atenta
al desig dels ases.
És una gesta
–o dis-ne com tu vullgues–
contra nosaltres,
en clau de festa.
Ella vol les regnes;
tu tens l'esquena.
Abans no et condemnes
copsa l'esquema.
Potser t'enlluerna
o et salva –amb prou feines–,
però ella vol les regnes
i tu tens l'esquena.
És una gesta
–o dis-ne com tu vullgues–
contra nosaltres,
brillant i perfecta.
De fora estant, portes endins,
és la cosa o nosaltres, pobres vius.
Tu pagues les lletres;
ella escriu la història.
Ningú mai fent cua
ha pujat a la nòria.
Tu pagues les lletres;
ella escriu la història.
El pastís que a tu et toca
és de safanòria.
És una gesta
–o dis-ne com tu vullgues–
i per on passa
no creix ja l'herba.
De fora estant, portes endins.
De fora estant, portes endins.
En aquest assumpte no tinc gaires dubtes: per a mi
és la cosa o nosaltres, pobres vius.
Ronya dels segles,
tan ben parida,
innocent i pura,
que sembla mentida
com ofega els pobles;
com fot la natura.
Però quina gent més guapa
i quina altura.
|
||||
2. |
El castell
04:48
|
|||
|
Mireu aquest castell, fràgil com el material de què està fet. Res a veure amb castells: aquesta és una fortalesa sense enemics. Imponent, si voleu, però només per uns instants. I ni tan sols això cal. Un castell és un castell, a Xàtiva o a Vilanova de la Geltrú, s'alce a molta o a poca altura, des del moment que ho fa de peus en terra. El que no és possible és fer-ho a soles. El castell som, com a mínim, tu i jo. Ara que ho escric, de fet, veig clarament el que tu i jo hem fet. Com a mínim, un castell.
Hui hem fet un castell
amb mans, braços i peus.
Tou, tremolós i breu;
fragilíssim.
I en mirar cap avall
hem vist el món des d'ací,
ple, verd, vast i lluent,
i l'hem fet nostre.
L'imperfecte castell, diran,
no ha arribat a cap cel.
Llavors, per què l'hem fet?
Quin sentit té?
Demà tot seguirà
com els dies normals.
On encaixa el castell?
Què ens ensenya?
Potser mostra un camí;
una manera de fer.
O el castell som tu i jo
arribant fins ací.
L'esperança en un puny;
contenint l'alé
sobre els muscles d'algú
que potser tremolava.
Tremolava com tu.
L'imperfecte castell, diran,
no ha arribat a cap cel.
Llavors, per què l'hem fet?,
quin sentit té?
Demà tot seguirà
com els dies normals.
On encaixa el castell,
què ens ensenya?
El castell som tu i jo
arrabassant-li a l'avenc
un instant d'equilibri.
El castell som tu i jo.
|
||||
3. |
||||
|
A dins al fons de baix la vall,
allà on tot és i tot comença,
estreny el bosc l'esgarrifança
d'un gemec que es torna tall.
Ella, la ninfa que no té centre,
que no vol déus descarregant
sa font elèctrica i gegant
molt endins endins son ventre,
s'enlaira i fuig, es mira els astres:
malastrugança és el que ve.
Es torna arrels, fulles i branques,
llepa la terra, es fa llorer.
Ell, monstre de baba divina
no veu l'arbre. Topa i patina.
|
||||
4. |
||||
|
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i de la flor del taronger.
|
||||
If you like Abraham Rivas, you may also like:
The Spanish artist makes lush and vivid folk music with vulnerable lyrics.
go to album
Bystander (Deluxe Digital Edition)
by Johanna Samuels
The LA-based folk singer reconciles with her past and looks to the future on her new album.
go to album
“Portraits” is a collection of expertly drawn narrative songs with sharply observed lyrics and rustic instrumentation.
go to album
Blue No More
by Gabriella Cohen
Ben Wheeler uses an East German synthesizer and a Soviet flanger to create hauntingly weird yet bright and open electronic soundscapes.
go to album
Johanna Samuels writes introspective and empathetic songs that explore authenticity with lovely, low-key pop melodies.
go to album
Tale Of My Lost Love
by Female Species
A retrospective tale of two sisters whose love for music was never lost at all.
go to album
Poppy indie rock from Olympia, WA, fully in keeping with that city's tradition of playfulness and quirk.
go to album
