1. |
Petites ombres
05:00
|
|||
|
Pot semblar injust, no em queixe.
El millor que ací vos deixe
sembrarà als mateixos testos
que el més esquerp dels gestos.
I quan volent no em supere
em retraurà quelcom —què espere?—
la memòria, que no és curta
en tot el que l'esma em furta.
Així, a voltes, amb les roses,
—pel seu nom, les millors coses—
d'amagat, silents i bordes,
també cull petites ombres.
Pels carrers i per les places,
amunt i avall, corren ànimes.
I la més petita espurna
li bota foc l'aire.
També jo en tinc, de fantasmes.
Incendis a les estances
m'omplen l'esguard de silenci
i el pensament de paraules.
Així, a voltes, amb les roses,
—pel seu nom, les millors coses—
d'amagat, silents i bordes,
també cull petites ombres.
I jo crec saber d'on vénen,
no per quina raó es queden.
O si les duré a les parpelles
fins que un dia marxe amb elles.
|
||||
2. |
El iaio deixà de fumar
05:01
|
|||
|
El iaio deixà de fumar
la primavera en què fou
iaio de nou.
Encara ho podia tot:
tenia l'esquena cremada
de tonyar al sol.
No n’era un, n'eren dos.
Una xifra senzilla
que costa oblidar.
No n’era un, n'eren dos.
Quan tornava del camp
en el Panda, lleuger
com una au travessant els pinars,
amb la idea rondant-li pel cap
que volia durar anys.
El iaio tenia secrets.
Així és com fugia del temps,
que mai s'està quiet.
La iaia li ho callava tot.
Tenien el silenci inflamat
i l'amor rovellat.
No n’era un, n'eren dos.
Una xifra senzilla
que no pot oblidar.
No n’era un, n'eren dos.
I li ve a la memòria
un raig de sol a l'aigua,
un silenci i el temps aturat.
Com traure's la idea del cap?
Qui voldria durar anys?
El iaio es va fer vell de colp
i a ningú ens va semblar estrany.
Ai, la pressa dels anys!
Un dia es va emportar els secrets,
la idea, els pinars i la resta que mai
no li vam preguntar.
|
||||
3. |
Sigues la primavera
04:40
|
|||
|
Quin vent de joia fa hui.
Sembla com si navegàrem lleugers
i el sòl fóra un vaixell.
Au, passa, vent juganer!
Emporta't l'hivern si això vols,
que a mi no em sap gens greu.
Sigues la primavera.
Tu, que capgires la pau
amb la rialla de planes i horts,
sigues tu la saó.
Sacsa la son del càntir,
però vés amb compte, això sí,
que és antic, massa antic
per a la primavera.
Tu, que no tens por de res,
infla la vela de goig i segueix
cap amunt, sempre cap amunt.
Au, corre, vent fugisser!
Puja a les tanques i als cims.
A tot arreu, i de ningú,
sigues la primavera.
|
||||
4. |
Roba estesa
03:28
|
|||
|
Lliureu-ho tot al vent
que mou la roba estesa,
tot al vent.
Que no és temps que estalvieu
res al vent que mou la roba estesa.
Ara és el moment.
Si us preocupava el temps
és el moment.
Abans que cap oblit
asseque la roba estesa.
I no tingueu cura,
que no hi haurà mal
com el silenci
amb què ens amaguem tant
i de tant.
Silenci greu i altiu.
Mai vesse en casa meua el seu verí,
mai vesse el seu verí
sobre la roba estesa.
Porteu el món sencer,
el món sencer i obert
com un meló d'Alger.
Serviu-lo alt i clar
com un cel davant la roba estesa.
I no tingueu cura,
que no hi haurà mal
com el silenci
amb què ens amaguem tant.
|
||||
5. |
Tothom dorm
03:27
|
|||
|
És per la por, ho puc sentir.
Aquesta calma ja ho diu tot,
m'escolte dir a mi mateix.
I tu: que no, que és menys que això.
Ací ningú comprén ningú
i estem perduts sense remei.
Que trist, amic. Trist però bonic.
És tan bonic que fa pudor.
Pudor, amic.
Mentre apurem aquest café
hi ha algú que perd la humanitat,
un tros de vida o la raó.
Enmig d'això, la poesia toca el dos,
i encara així no despertem.
Com si visquérem a altre món.
Secretament —cal dir-ho, amic—,
d'aquesta banda del malson
no ens ve de gust fugir.
Però, què diem? Si tots sabem
que no hi ha ajut ni dies clars
ni mots gastats en solitud.
I mira bé: si som legió!
Res no ens podria quedar gran,
però mai podrem esmicolar
un pam d'aquesta obscuritat
mentre jo dorm, mentre tu dorms
i tothom dorm.
I anem tirant, quan no estirant,
una patètica tristor existencial.
I és una broma amb gust fatal
anar dient que no trobem el nostre lloc.
Riuria fort, soberanament fort,
però encara en dubte, que em fa por
riure amb raó.
Estem fotuts, prou que ho sabem.
Mentre a altres els està plovent foc al damunt.
Ja ens va bé ser espectadors,
tenint en compte com podem ser de covards.
Estem fotuts però, intimament,
ens acontenta poder fotre'ns lentament.
Però, què diem? Si tots sabem
que no hi ha ajut ni dies clars
ni mots gastats per a qui no
espanta la por. Ja podem seure i esperar
que arribe un dia com aquell
que havia de durar anys.
Aquesta nit, això és segur, sí durarà,
mentre jo dorm, mentre tu dorms
i tohom dorm.
|
||||
6. |
Deixa'm entrar
05:09
|
|||
|
No em coneixes de res,
mai no m'has vist.
Ni tu ni jo ho havíem previst.
T'inquieta el pensament?
Jo no tinc temps,
m'empeny la imatge d'un avenc.
He estat una remor,
però ja no falta molt
perquè a la fi ens mirem de front.
Tu aturaries el temps i jo
compte els segons
en una cursa sense repòs.
Deixa'm entrar, obri un poc les mans.
No saps com de freda és
la mar que estens entre tu i jo.
Deixa'm entrar, no tanques les mans.
L'oblit que intentes és una serp de plom
que es menja el teu i el meu cor.
Jo vinc d'on tu ara ets
i sé un poc més:
he vist la pols feta futur.
Tu no tens por d'això,
jo sé què tems:
no vols llegir en els meus ulls.
Però no és tracta de mi
—o no només—,
s'atansa foc per l'horitzó.
Jo només porte la cendra
i fum al cor per tota prenda,
i ja no puc reprimir el pas i el crit.
Deixa'm entrar, obri un poc les mans.
El monstre que ara veus
està amarat de por.
Deixa'm entrar, no tanques les mans.
L'oblit que intentes és una serp de plom
que es menja el teu i el meu cor.
Deixa'm entrar, obri un poc les mans.
El monstre que jo sóc
només el fem tu i jo.
Deixa'm entrar, no tanques les mans.
L'oblit que intentes és una serp de plom
que es menja el teu i el meu cor.
Deixa'm entrar, obri un poc les mans.
No saps com de freda és
la mar que estens entre tu i jo.
Deixa'm entrar, no tanques les mans.
L'oblit que intentes és una serp de plom
que es menja el teu i el meu cor.
|
||||
7. |
Balada de Joan Mateix
03:47
|
|||
|
Et creixia una noblesa, te'n recordes?
I com t'enorgullia.
Et senties germà de tots. Amor debades.
D'on sortiria?
T'adonares que calia canviar les coses
conjuminant les forces.
Ferma vocació de lluitador pregonares,
però massa no lluitares.
Apa, vinga, Joan Mateix,
no intentes enganyar la vida.
Tu pots fer-ho un poc millor
si vols.
Surar no és navegar, tu ja ho sabies,
i que l'atzar és despietat.
L'arbre dels anhels no passa amb sobres
i el costum no mira pèl amb les tisores.
Prompte no et quedaran prou forces
per a desitjar altra cosa que
diners, salut i amor, per aquest ordre.
Amb un poc de sort i gràcies.
Apa, vinga, Joan Mateix,
que no se't facen llargs els dies.
Pot ser una mica més dolç
si vols.
Apa, corre, Joan Mateix,
no faces esperar la vida.
Pot ser una mica més dolç
si vols.
Pot ser una mica més dolç.
|
||||
8. |
Només és vent
03:30
|
|||
|
La llum que ens acarona
podria deixar-nos cecs
o l'ombra que ens arrecera,
enganxar-se'ns a la pell.
Ja pots fer com si cap dubte
mai t'haguera visitat.
Ni mitja certesa niarà
al teu cap.
Els camins que encetem ara
poden no dur-nos enlloc.
Massa prop o massa lluny
del que en veritat som.
Tant se val, vegem on van.
No penses tant, deixa't anar.
No fa tant no tenies
un millor pla.
No és estrany sentir-se estrany,
no és estrany aquest neguit
pujant pels murs com rovell,
aguaitant-nos als racons.
Tu t'ho prens tan malament.
Només és vent, no passa res.
Una fondària infinita es fot de tu.
I què?
L'aigua que hui hem fet córrer
demà ens ofegarà.
Una terrissa espessa
se'ns pararà a les mans.
Difícil que les paraules
ens puguen ajudar.
Quan ens calga una raó
ja farem tard.
Provarem de fer, amb tot,
el millor que es puga fer
amb les peces de la llar
quan s'esfondren els ciments?
Tant se val, ja ens ho farem.
No penses tant, deixa't anar.
Quan t'ha fet por el que encara
no ha passat?
No és estrany sentir-se estrany,
No és estrany aquest neguit
pujant pels murs com rovell,
aguaitant-nos als racons.
Tu t'ho prens tan malament.
Només és vent, no hi pots fer res.
Una fondària infinita es fot de tu.
Ja veus.
Tu t'ho prens tan malament.
Només és vent, ja saps com és.
Una fondària infinita es fot de tu.
Res més.
|
||||
9. |
Apèndix
04:24
|
|||
|
Un apèndix s'ha obert
on té els peus la casa,
abocant un relat trencadís.
Amb la pols han pujat
lentament per l'escala,
una a una, les roques i aranyes.
Les roques buscaven la llum;
les aranyes, casa.
Les roques buscaven la llum;
nosaltres, la calma.
Un apèndix s'ha obert,
nu de tota memòria,
i l'enigma s'ha estés pel carrer.
Ple de vida, ha quallat,
congregant les històries
lluny, ben lluny, de cabòries.
Les històries buscaven la gent;
la gent, històries.
Les històries buscaven la gent;
la gent, nosaltres.
Un apèndix s'ha obert,
canviant tantes coses.
Callant tantes altres també.
Quan estaven segurs
de pertànyer a l'aire,
hem tocat terra amb els peus.
Semblava tan clar
que érem astronautes.
La terra ens ha trobat a nosaltres.
Semblava tan clar
que érem astronautes.
La terra ens ha trobat a nosaltres.
Un apèndix s'ha obert,
canviant tantes coses.
Callant tantes altres també.
|
||||
If you like Abraham Rivas, you may also like:
'They Sell Doomsday'
by Ryan Power
Consummate pop songwriting both smart and smooth, with the ability to resonate universally without compromising uniqueness.
go to album
I Could Have Been A Castle
by Lisa Salvo
featured on Bandcamp Radio Nov 11, 2014
go to album
Wonderer
by Sunbeam Sound Machine
featured on Bandcamp Radio Nov 18, 2014
go to album
you can reach me if you try
by Kindelan
Yorkshire songwriter and guitarist Kindelan explores life's in-between moments on a debut EP of soulful and sweet jazz.
go to album
Spunky songwriting wrapped up in luscious vocals and beautifully baroque-pop arrangements.
go to album
The Spanish artist makes lush and vivid folk music with vulnerable lyrics.
go to album
Bystander (Deluxe Digital Edition)
by Johanna Samuels
The LA-based folk singer reconciles with her past and looks to the future on her new album.
go to album
