1. |
Llegir l'aire
03:30
|
|||
|
Com muda, amor, aquesta vida,
de cos, de rumb, de pas i ritme.
No acabe de trobar-ne la mida.
No acabe mai d'acostumar-m'hi.
Quant que esperava jo aquest dia.
Trobar-me amb tu al punt del migdia.
Prou al sud per reconéixer-me;
prou al nord, però, per no perdre'm.
Curiós, com cau enguany la pluja
sense paraigües que l'aturen.
Així també cauen les borses,
les capitals, la son, la bena.
Nina: ens caldrà una casa nova
on puguen bé florir les hores.
I dibuixar de nou els mapes,
mentre aprenem a llegir l'aire.
|
||||
2. |
El cor de la ceba
05:41
|
|||
|
És una gran pena amb cames.
Ningú no sap d'on li ve
la gran pena, però les cames
no li van gens malament.
Destre va collint victòries,
però no pot trobar la pau.
És una pena cum laude:
de pena mai no en té prou.
Mai sabrem, de pena amb cames,
si va nàixer o es va fer.
Ni sembla que l'interesse:
fa veure que no té res.
Pica de peus i toca el dos.
I així va, pelant la ceba,
pel que es veu, cercant-ne el cor.
Escampant arreu la pena,
com més ample i lluny, millor.
Deixa estar un poc la ceba
-de veritat t'ho dic, amic-
o rere l'última capa
plorarem plegats tots dos.
Què vols descobrir al cor de la ceba?
La ceba s'acaba rere l'última capa.
|
||||
3. |
L'estima creix
05:20
|
|||
|
Formaven part ja del paisatge
com el fenoll que creix als marges.
Com les muntanyes o la flaire
d'una paella de diumenge.
Però era aquella estranya rutina,
de tantes vides, només una;
un alt a meitat del llarg viatge.
Un dia feren l'equipatge.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Els pares no ho veurien clar.
Qui cuidaria ara de les plantes?
I què pot donar aquesta dansa
que no es puga trobar en casa?
El cor humà sovint tremola,
ple de fantasmes, ple d'abismes.
Els peus, en canvi, reviscolen
si corre un poc de sang per les cames.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Ser pot ser alguna cosa més.
Ha de ser alguna cosa més,
entelada pel desig de ser
alguna altra cosa que no som,
alguna cosa que no podem ser
en absolut o del tot.
Mireu la vida mentre s'esmuny,
la vida, per un forat,
escanyada en un puny.
Mireu la vida a punt de passar,
la vida que ha d'arribar,
la vida al fil de l'avenc.
Pren: tira del cau d'aquest fil de temps.
Segueix-ne el curs tibant fins a trobar
la cara del nus que t'ha tocat i fes
el que vulgues amb ell.
Si el terra es mou, l'estima creix.
Ser pot ser alguna cosa més.
Ha de ser alguna cosa més,
entelada pel desig de ser
alguna altra cosa que no som,
alguna cosa que no podem ser
en absolut o del tot.
Pren: la vida mentre s'esmuny,
la vida, per un forat,
escanyada en un puny.
Pren: la vida a punt de passar,
la vida que ha d'arribar,
la vida al fil de l'avenc.
Si el terra es mou, l'estima creix.
|
||||
4. |
De palla trenada
03:38
|
|||
|
Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda.
El pou ha temps que és sec,
la gent beu d'altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
(Miquel Martí i Pol)
|
||||
5. |
Plena de dies
03:20
|
|||
|
Hi ha la gran nit, que sembla fosca
i buida però és plena de dies.
I la gran roca, que sembla inmòbil;
redona, de tant que gira.
I a sobre d'ella, com una capa,
hi bufen vents i dansen aigües,
i s'arreceren com poden, saben,
les coses grans i les menudes.
A dins la cambra, sobre una taula
tremola d'un ciri la flama.
Uns ulls es miren; les ombres guaiten.
A fora bufa un vent salvatge.
Les aigües van de devallada.
Plouen els còdols, sonen espases.
La roca xiscla, esmicolada.
Però a dins la cambra, sobre la taula,
no hi ha soroll; tot està en calma.
Poc més es mou que aquesta flama.
Tota la calma, tota tempesta,
totes les cambres, els ulls, les ombres,
la llum dels ciris sobre les taules
fan la gran roca, que gira i gira;
la gran nit, plena de dies.
|
||||
If you like Abraham Rivas, you may also like:
The Spanish artist makes lush and vivid folk music with vulnerable lyrics.
go to album
Bystander (Deluxe Digital Edition)
by Johanna Samuels
The LA-based folk singer reconciles with her past and looks to the future on her new album.
go to album
“Portraits” is a collection of expertly drawn narrative songs with sharply observed lyrics and rustic instrumentation.
go to album
Blue No More
by Gabriella Cohen
Ben Wheeler uses an East German synthesizer and a Soviet flanger to create hauntingly weird yet bright and open electronic soundscapes.
go to album
Johanna Samuels writes introspective and empathetic songs that explore authenticity with lovely, low-key pop melodies.
go to album
Tale Of My Lost Love
by Female Species
A retrospective tale of two sisters whose love for music was never lost at all.
go to album
Poppy indie rock from Olympia, WA, fully in keeping with that city's tradition of playfulness and quirk.
go to album
